EL DINS PER VEURE

Primer, les mans. Després, el cos. Finalment, l’ànima. Aquesta podria ser la gradació de l’experiència artística de Pep Aymerich, que va iniciar la seva trajectòria amb petites peces esculturals, de forta tradició artesanal, amb materials com la fusta o la ceràmica, per anar evolucionant després cap a plantejaments i materials més eteris, com l’aigua o la llum, i acabar involucrant el seu propi cos en l’obra, en accions que impliquen dansa i filmació. En qualsevol d’aquests estadis, l’obra d’Aymerich s’ha caracteritzat per la delicadesa i la recerca d’una transcendència molt humana, i el diàleg permanent entre el jo-autista. La peça escultòrica premiada a la Biennal del 2006, El dins per veure, conté ja la llavor d’allò que l’artista aniria desenvolupant posteriorment: la mirada interior (els propis ulls fotografiats a dins la peça), la pedra de ceràmica (món exterior) i la relació inevitable i al mateix temps pertorbadora entre tots dos (el mirall). El mateix tema, emprant també el motiu de l’ull, fotografia i el mirall, el tracta a Ulls de riarenc (2007) i a Reclusió-Oclusió (2009). Aquesta darrera obra té una forta petjada en el recorregut d’Aymerich, que la reprèn i desenvolupa fins a nous límits en forma de videoart a Oclusió-Eclusió (2011) i Plom-Cera-Carbó (2011). Cal destacar també les seves interpretacions del motiu de La Pietat, primer en forma de videoart (2008) i posteriorment, a La Pietat II (2011), una acció filmada que va performar a L’animal a l’esquena (Celrà). Entre les seves últimes exposicions ens troben Interacció Art i Natura (Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, 2013) i El jo i l’altre, en col·laboració Jordi Esteban (Espai La Nau, Barcelona/La Xina A.R.T., 2013).