CERA PLOM CARBÓ

© Clara Garí

La cera vola: l’abella genera del seu propi cos la casa, l’aliment, la intel·ligència col·lectiva de l’eixam. El carbó torna: tot allò que floreix a la llum torna a la fosca, tot allò que es desclou, tard o d’hora, es reclou. El plom cau: el nucli és un centre sense buits, compacte i fosc, sense temps i silenciós. Per això Pep Aymerich parteix d’aquests materials. Aplica el guix tendre al cos fins que una capa fina el recobreix completament. El guix s’asseca i en obrir el motlle ell surt i deixa una empremta interior. Ara la cera líquida, el plom líquid es reclouen al motlle i ocupen tots els espais buits fins el més petit racó: així torna la forma. Ja no és ell, ara és el seu mirall, una còpia fidel. Com Déu, que després de crear el Paradís, va voler fer-se’n una còpia. El Pep se’n fa tres. …I un altre cop ve la calor i la flama que precipitarà el passatge, però no el del naixement sinó el contrari, aquell pel qual la forma torna a la seva unitat indiferenciada i desapareix. Amb la primera flama la forma esclata en mil formes sense sentit. El primer que es perd és el nom perquè ara tot és moviment i el nom només és possible en l’aturada. Després ve la ruptura i es trenca i cau, i la copa o el vas recull el desmai de l’objecte que ara a poc a poc es torna líquid. I finalment la forma esdevé matèria; cera, carbó, plom, la identitat s’esvaeix i el nom es perd. És l’ànima – la que li suposem – qui permet fer el relat de la fusió d’aquestes escultures, un fil prim i fràgil que ens ha acompanyat en tota aquesta confusió per no perdre’ns al laberint de l’indefinit, de l’indeterminat. Ara, però, que hem arribat a la fi, també ens caldrà acomiadar l’ànima, perquè en aquest punt el jo ja no salta d’un cantó a l’altre de la diferenciació. Al negre de la inexistència, les formes dormen totes sense ànima.